Sóc la petita de quatre germans, no sóc ni la més alta, ni la més guapa , ni la més intel.ligent i molt menys la que més destaca, pero sempre ha destacat la meva passió per fixar-me en d'altres àrees en les quals ells no hi tenien tan interès.
Tots tenim diferents professions, i no crec que coincidim en aficions ni tampoc en ideals polítics. Som diferents i ja està. Aquesta és la riquesa humana, el bonic que ens regala la vida. I llavors et crida l'atenció que jo tingui la mirada d'un d'ells i que n'hi hagi un parell que tinguin la mateixa veu, i que un d'ells camini igual que el meu pare i l'altre com la meva mare. Entre germans som diferents pero al final som molt semblants, perque venim de les mateixes costums i de les mateixes arrels: els nostres estimats pares.
Des de joveneta recordo voler regalar la meva ajuda. Recordo que de petita mirava les noticies i veure el dolor de gent em colpia bastament. Recordo com ahir la guerra de Rwanda. Tot i que estava a molts kilometres, no sé pas perque em va tocar profundament. Veies imatges devastadores, que t'omplien de dolor i només notaves un nus a la gola que feia quedar-te en un dolor profund, perque no podies saber el que sentien ells, pero tot aquell malestar en una pantalla feia que pensessis que volies ajudar a la gent que ho passava malament.
Quan estudiava sempre havia vist clar que em veuria en el món de la beneficiència, em plenava la boca dient que seria educadora social, perque només aspirava a impulsar l'energia que tenia a estendre la mà (i si calia el braç) a persones que no eren tan afortunades com jo.
Pero la vida no em va portar a ser educadora, sinó que em va portar a la salut i més concretament a l'infermeria. Sempre dic que no ha estat la meva real vocació, sinó que la meva vocació és l'ajuda al que està patint.
Fins fa uns anys pensava que la meva ajuda era a la persona en estat de malaltia, pero me adonat que les persones no som malalties , de fet, fa temps que odio les frases de: hi ha un fetge per entrar a quiròfan, tenim una pneumònia aïllada , i és un cirròtic. Definitivament, jo tinc un NO per tot això.
No som malalties, ni portem un cartell amb un nom d'una patologia determinada. Som persones que passem per diferents estats emocionals i físics i d'aquí en deriva la malaltia.
I m'omplo d'amor quan veig companyes que són incondicionals a totes aquestes nomenclatures, i parlen de la Carme , del David o del Josep que té un problema de salut i que està pendent d'intervenció o d'unes determinades cures, que està preocupat i que han estat una estona parlant. Aquest és el punt de vista que m'encanta. M'encanta veure com la professió es desenvolupa també parlant i utilitzant la relació terapèutica. Aquesta és l'ajuda que jo busco, la de la professió infermera.
I arribo a les flors de Bach, que m'ajuden i fan una relació de simbiosi amb la meva professió actual - dic actual, perque mai saps a que et portarà la vida, ni tampoc si la desenvoluparàs sempre-, que m'ajuden a crèixer com a persona i també m'ajuden a que jo ajudi als altres (la meva vocació més profunda!!!).
Un regal poder ajudar d'aquestes dos maneres : donant una mà i estenent l'altra.
Les flors i l'ajuda és una manera de viure: l'altruïsme, l'empatia , i sobretot l'amor incondicional. Estimar per sobre de tot, aquest és el missatge de la vida, i el continuaré explicant fins que la meva vida s'acabi. De que serveix odiar? menysprear? estimar és el secret.
Espero haver-vos plenat d'aquest amor durant aquests minuts mentre llegieu el text. Ja us he regalat un trosset de les meves paraules i també del que he tret de les meves flors.
Bons dies de final de setmana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada